diumenge, 28 d’abril del 2013

Concloent en forma de magazine


Finalment, vam arribar al final del tram amb el magazine. Un projecte del qual tots podem estar orgullosos del resultat. De no saber tocar una càmera a fer programa original, fresc i diferent. Tots hem aportat en nostre granet de sorra i alguns hi ha abocat mitja platja, però el resultat encara no acabat és francament bo igual que ho és la conclusió que podem treure’n amb els alts i baixos del tram.

Càmera i treball/ Maria Corrales Pons

Queden uns mesos en un equip concret i amb un esforç per fer d’una assignatura, alguna cosa més. Em quedo amb conclusions, estrés, dilemes i sentiments més aviat negatius, però les crisis sempre són èpoques de canvi i tocar de peus a terra amb la realitat rutinària és més que necessari per desenvolupar l’empatia que ens pugui permetre entendre i explicar les històries que no són nostres, però ens impliquen.

Matins treballant en el magazine/ Maria Corrales Pons
 

Incomunicació


“Maria Corrales i Clara Aguilar, esports”. Quan vaig sentir aquella frase la meva cara va canviar radicalment cap a una postura d’incredulitat i mirades de complicitat amb els companys que saben el poc que m’arriba a interessar l’esport fins al punt de tenir-hi una certa postura opositora pel que fa a considerar-ho “periodisme” dins els meus esquemes.

Després de pensar-hi, però, vam aconseguir triar un tema que sempre m’ha interessat moltíssim. Aquell llindar on la política, els suburbis i la passió aplicada a una forma de vida s’encreuen amb el futbol: els hooligans o grups d’animació. Un tema controvertit d’on costa trobar postures per qualsevol de les parts i sobre la qual vam tenir la sort de conèixer-hi gent vinculada que ens pogués fer les declaracions.

El problema va esdevenir quan, tot i que m’encantava el tema i la persona amb qui ho treballava, el context del tercer informatiu es va desenvolupar en la vaga estudiantil del 28 de febrer. Els dos mesos previs a aquella vaga em van portar un gruix de feina i dedicació inimaginable que va acabar fent que em posés malalta dos caps de setmana seguits per la falta de son, alimentació i nervis pre-mobilització.

Realitat i classe/ Maria Corrales Pons


La conclusió no és cap altra que de la del primer post. Les prioritats que un estableix davant la vida i per lo qual decideix desviure’s i el difícil que es fa viure en realitats diferents de les rutines del teu entorn diari. És aquí quan realment vaig començar crear aversió a tot el que fes referència al currículum de la carrera. Per a mi cap assignatura de les que feia tenia la més ínfima importància en comparació en el que estava treballant.

No va ser tant una qüestió del que era material o de currículum, però em va afectar no poder participar de l’ambient dels meus companys o haver-los perjudicat en alguna mesura. A vegades s’estableixen realitats paral·leles que acaben derivant a la incomunicació, però vaig aprendre no jutjar ningú i a donar-li importància al que és important per la resta de companys. Crec que és la lliçó més important que m’enduc d’aquests mesos de treball en equip. 

A Mordor sense la companyia


El segon informatiu es va emprendre dins la meva croada personal contra el dia que comença abans de les 9 del matí. Per desgràcia, l’enemic era molt més fort que jo i per gravar a la delegada sindical de CCOO a LaCaixa ens vam haver d’aixecar a les 6 del matí. Hora en la que, com és natural, no hi ha préstec de càmeres. El baix nivell de circulació sanguínia al cervell abans que surti el sol va tenir-hi a veure.

No obstant això, per no repetir tons de negativitat d’escepticisme repel·lent, he de dir que el reportatge del segon informatiu em va agradar moltíssim de fer. LaCaixa anava a fer 3000 acomiadaments amb milions d’euros de marge de benefici. Economia neoliberal en el seu estat més pur i una peça realment seriosa a la que podíem aportar molt en contingut crític i una companya maquíssima a qui treballar-ho.

Seu central de CaixaBank a Palau Reial, aquest matí
A més a més, arrel d’aquesta peça, puc dir quelcom que poca gent dels moviments socials podria esmentar: sí, vaig entrar a Mordor. S’ha de dir que no em vaig endinsar fins al cor de la fortalesa allà on l’ull de Fainé vigila la terra europea i on es va forjar l’especulació de poder únic per controlar la resta de petits inversos. Els orcs de Prosegur m’ho haurien impedit, així que ens vam conformar amb anar a la última planta on el menys dolent de la maldat regnant de Mordor ens va atendre: CCOO.

Resulta que la delegada sindical de LaCaixa va ser estudiant de la Pompeu, i per aquelles coses de la germanor i l’orgull de pertànyer a la Pompeu Harvard, ens va atendre magníficament. Vaig concloure que el sindicalisme dins d’un banc no és que sigui reformista, és que difícilment és una protesta. Però, bé, gràcies a ella vam poder fer una peça de la qual estic plenament orgullosa i que és de les poques feines assimilables al que espero poder fer en la vida real post-pompeu.   

Ni tant, ni tant poc


Tinc una certa al·lèrgia i desafecció a tot el que es pot anomenar rutina i ordre en tots els aspectes de la meva vida. Intento ser el màxim de racional possible i visc amb una agenda permanent al cap per tal de poder assumir tot el que em proposo i que sempre acabo complint a temps o a destemps. Tinc unes poques prioritats molt marcades per les quals em desvic interna i externament i em provoca sentir certa apatia per qualsevol preocupació legítima compartida pel grup on em trobi. Remolí somrient.

En aquest context, em trobo que el meu perfil desencaixa fortament amb el periodisme, o com he vist que els meus companys entenen el periodisme. Sóc incapaç d’enfadar-me o posar-me nerviosa per enllestit un informatiu de ràdio fictici a les 12:53, en comptes de a les 13:03. No puc enfadar-me si algú ha gravat unes imatges sense so ambient i resulta que hem de fer l’informatiu l’endemà. No em surt posar-me nerviosa a cap tipus de redacció per qualsevol treball tècnic perquè quan jo em poso nerviosa és quan tracto amb les persones que seran els protagonistes de les meves notícies.


Taller Integrat de Periodisme tram de Televisió/ Maria Corrales Pons


No obstant això, m’agrada moltíssim el que faig. Durant el primer informatiu vaig descobrir que m’apassionava utilitzar la càmera i que se’m donava millor del que en primer moment pensava. Vaig saber el que era anar a una presentació i omplir-nos a canapès gratuïts estratègicament presentats per mimar els periodistes i crítics. Vaig ser, fins i tot, una nefasta noia del temps de toc despreocupat.

Així doncs, per primera vegada vaig descobrir que m’agradaven certes parts de la televisió, que volia fer un curs d’edició de vídeo i no em faria res anar amb la càmera a l’espatlla i el passaport a la mà. M’agrada quasi qualsevol cosa dins el periodisme, però no em puc exigir transcendència com per alterar-me lo acadèmic. De fet, per aquesta estranya mania de portar la contrària, un ambient d’aquest tipus m’acaba portant a l’apatia absoluta per qualsevol aspecte d’una assignatura.